Emfabrat

El testimoni dels mobles La cambra, el sostre, atalaiaren els cossos nus que cercaven la mel. S’embadaliren que uns amants que no eren de València, que no eren perceptius, sentiren joia de dir-se que s’amaven on era el penya-segat. Llençols mussitaven cançons que volien redreçar, capgirar, destruïr l’antic edifici de la història. Olors amables compensar pretenien els pudors forts que afloren quan persones s’amen, es barrejaven junts a l’aire tancat, clos, i la cel·la capritxosa atresorava els perfums, resistint a la finestra que se’ls em- emportara. Veïns eren coixins al pati de la taula, acaronant enamorats per donar-los l’enhorabona, pels fills, casament futur que no hi és, i ho fan amb el cos tou per proveir l’afecte, proveir el plaer. Amb el testimoni dels mobles decidisc que si, que es pot que el vull que el tinc.

Llauradors postissos Serem llauradors postissos, conrearem la nostra pell amb magall, en terra d’ànima, i acaronarem els solcs aixada enlairada. Clave primer al terreny l’eina que panteixa un colp, dos, tres. Al cultiu del teu cos encaixe i envie lluny el desig d’amagar-se i aprope l’ànsia de xocar metall amb terrissa la teua terrissa. La papallona que ets creix dins l’embolcall que vol destrossar, que mata les ganes d’introduir introduir amor dins l’horta. Acabe arruixant aigua on és sec i escampe la llavor blanca sobre tu, per les cames, per damunt, cap al terra, terra avall, fins al cor.