AïdaFontovaDonaire

DES DE LA FRACTURA Diccionari de l'Institut d’Estudis Catalans. Paraula: Vulnerable. Acepció 1 adj. Que pot ésser vulnerat. Acepció 2 adj.Susceptible d’ésser afectat per allò que hom diu, d’ésser convençut o vençut en una discussió, en una qüestió, etc. Les primeres vegades que vaig mirar el món vaig aprendre a mentir-me. Els adults ho feien a totes hores. La mare repetia: “Recorda: primer tu, després tu i finalment tu”, en un intent a la desesperada d’explicar-me com anava tot, d’evitar que en sortís ferida. Perdona mama, recordo intentar-ho amb forces. Inclús havia guanyat alguna partida. Sis mesos sense plorar va ser el meu rècord. I de sobte, no recordo perquè ni com, [segur que va tenir-hi molt a veure la poesia] vaig descobrir que tot aquest parany engominava el trencadís, que la vida no anava de vèncer, ni de mantenir-se ferma, sencera. Sinó que tot cobrava sentit quan les fissures desdibuixaven la meva pell i les cascades desvergonyides trobaven sortida a l’intens garbuix de pensaments que em desbordaven. En el plor vaig trobar refugi, de totes les invalidacions que se m’havien llançat des de la penombra. En el desassossec vaig trobar refugi, d’un món que es creu invulnerable, indestructible i impenetrable. Però que neix, creix i es reprodueix des de la fractura.

BLANQUITUD M'espero amb la mirada a l'horitzó. Observant captiva el gravat d'una rajola. Flors que ja fa temps no veiem brotar, decoren els vorals d'una entrada. Els colors m'atrapen. Cada vegada són més difícils de veure. La blanquitud s'eixampla mentre els meus dits se sorprenen en acariciar-se. La funcionalitat, la rapidesa i la «pulcritud» deixen empremta en una ciutat cada cop més callada. Més recta, més llisa, més freda. I el brodat s'amaga sota el parquet gris. Com recordarem els racons si no en sabem les costures? I com explicarem als nostres qui som sense parlar de vitralls, fusta tallada i ferro forjat. Com cultivarem la paciència, aprendrem a reivindicar qui som sense deixar marca, a perdre'ns en els detalls i enriquir-nos en la pèrdua? Què espero d'un món que ja no espera, que passa de llarg dels relats cosits a les parets, que no desitja contemplar les flors brotar i molt menys destinar esforç en gravar-les en una rajola? Diran que en la senzillesa hi ha les bones coses, que en la neutralitat hi cabem totes. Però no hi ha res de neutre en un blanc cegador. Ni res senzill en una ciutat que no parla.